Crítiques exprés

El record de l'anterior HOMES es llunyà però no tant, com per no veure que aquesta proposta es clarament inferior, malgrat el bon treball de les actrius.

Interessant dilema ètic:idealisme, gairebé fanàtic o la ignorància? Benvingut un text poc conegut, excel·lenment muntat i interpretat.

Pletòric d'enginy, humor, diversió, poesia.. Martin Zimmermann, artista total.

Un acostament brillant al text de Lorca, una perspectiva moderna, mantenint l'essència i amb uns joves intèrprets entusiastes.

Una obra que sempre emociona, encara que tingui irregularitats, com aquest muntatge que....passava a Àfrica???

La companyia fa un cant a la natura i l'equilibri ecològic. I ho fa sense adoctrinament, resolent amb positivament el paper que la petita Ming-Li té arran del que es coneix com La guerra dels pardals.

El discurs té més importància que l'acció. És a través del discurs que l'autor fa entrar els espectadors en una sessió terapèutica per a totes les edats.

Vigileu els idealistes integristes que volen imposar-vos la seva ètica a cops! I mentre tant, no us perdeu l'esplèndid muntatge de Julio Manrique

Alfaro li dóna perspectives africanes a la magistral obra de Txèkhov, en un muntatge notable, malgrat els seus punts febles

Enganxa i emociona des de la primera escena, un Lorca revisitat que ens sona molt a prop. Parin atenció a l'Alba José, aquesta 'Yerma' que pot amb tot el que es proposi!

Una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès.

L'obra té un embolcall de falsa comèdia perquè també amaga una dramàtica realitat al voltant de la malaltia juvenil de l'anorèxia que la trama desdramatitza amb un recurs de teatre dins el teatre.

Escenogràficament, el canvi d'ambientació s'aconsegueix amb un joc de paravent il·lustrat, a vegades amb alguna peça mòbil, multiplicat per quatre que tan aviat és la cambra rosa de la princesa.

Llegida, l'obra em va semblar soseta. Vista, amb aquestgrup d'intèrprets meravellosos i en un escenari preciós, em va semblar extraordinaria.

Excel·lent recreació de la novel·la de Bronté, amb alguna irregularitat interpretativa (no pas la gran Ariadna) i un piano una mica plasta, especialment en la 1ª hora.

Una partituta un tant sosa, però amb un bon Domingo i una pletòrica Ninó Machidze.

Amb una estructura similar a la d' "El pare", Florian Zeller ens fica dins del cap d'una mare perillosament obsessiva: una fantàstica Vilarasau ficada en un muntatge molt hàbil.

La Júlia de Molins estableix un estimulant diàleg amb les imatges del passat, però no acaba d'assolir els seus reptes, i acaba un xic mancada de sensualitat i intensitat

El Teatre del Raval, continua recuperant peces emblemàtiques del teatre anglosaxó que van triomfar al cinema. I amb Keller i Sullivan, obté resultats més brillants que mai.