Crítiques exprés

Un Lorca poc vist, fet amb tanta modèstia de mitjans com gràcia. Molt estimulant.

L'espectacle és bàsicament sensorial, tot i que també té un complex i complet text críptic que només alleugereix el contingut quan una de les múltiples cares de Vilho Lampi se situa a París.

Aquí et guanyen per l'estomac (literalment). Però vaja, es una proposta estupenda, potser un xic histriónica en algunes interpretacions.

Una òpera exquisida i un muntatge excel·lent, tot i no poder gaudir dels cantants originals.

El Col·lectiu La Santa experimenta amb un teatre compromès i ho fa en aquest cas posant el dit en la nafra de qualsevol poder autoritari i antidemocràtic.

Una proposta un tant irregular quan a dramatúrgia, però ben portada pels actors i un gran acompanyament musical.

El descobriment del pes del totalitarisme en la vida quotidiana. Teatre de denúncia,que fa pensar en el film LA VIDA DE LOS OTROS.. Inquietant i interessant.

Hi ha una bona conjunció de tot l'equip, que respira energia, ganes i molt bon ofici, que es veu a més embolcallada d'una escenografia espectacular i canviant d'ambients.

La versió de David Pintó ha defugit d'un registre artificiós i l'ha acostat al parlar quotidià dins de la correcció que es mereix el text de Wedekind. El muntatge compta amb un equip emergent.

Un discurs críptic a partir del qual, gairebé sense conversa, perquè dos parlen i el tercer escolta i amb prou feines respon amb titubejos.

Hi ha, doncs, una combinació teatral i paracinematogràfica que obliga els mateixos quatre intèrprets a representar per una part els seus papers.

Des de la petjada d'Armstrong a la Lluna ha plogut molt i el cinema s'ha encarregat de superar qualsevol especulació sobre allò que encara amaga el satèl·lit que, malgrat l'ús i abús que se n'ha fet..

Un text que puja d'interès a mesura que avança. l'espai, (bar del Romea) que permet una intimitat amb els actors, que encara dona mes força al drama.

Mantenir una hora i mitja en solitari a l'escenari i tenir la sensació que ha passat una vida sencera no és fàcil. La història que Marc Martínez explica té corda llarga i no s'esgota.

El teatre popular de De Filippo sempre es agradable de recuperar i aqui resulta entranyable en molts moments.

Bona utilització de recursos modestos que donen vistositat al muntatge, però la dramaturgia es confusa i la dicció d'alguns interprets hauria de ser millorable.

Quan més dramàtics millor funcionen, els bufons de la taverna shakespeariana amb tocs de Beckett on té lloc aquesta ambiciosa i una mica irregular proposta

L'espectacle «Rhümia» n'és un tros, de picaresc. Però tot està tan integrat dins la dramatúrgia que acaba sent una sàtira de la mateixa picaresca.

L'espectacle actual és dens i no fa concessions a la durada estàndard en propostes familiars perquè, amb entreacte inclòs, arriba a les dues hores, un handicap per a aquells primeríssims espectadors..

Lucrecia combina la seva vena musical amb algunes de les seves cançons, la seva vena de contista amb la seva història i una vena desconeguda fins ara, la de bruixa amb poders màgics.