Crítiques exprés

L'emperador Pablo Derqui imposa la seva autoritat de gran actor, en un espectacle desigual , un xic marcat per interpretacions irregulars i atacs de modernitat (Bowie) poc equilibrat

Una gran manera d'acomidar-se de la escena.

Un text previsible i un muntatge discret.

tTrobo a faltar passió i força. No m'agrada la opció linguistica.

L'obra es quedaria amb la denúncia social si només fos això, però Marilia Samper té la suficient traça per fer que sigui el mateix jove amb paràlisi cerebral qui es converteixi en narrador dels fets.

eL text continua colpint, però no resisteix la comparació amb el muntatge català. Gran Espert.

La Velasco omple tot l'escenari. Pur "poderio" escènic.

«Paradise» és un espectacle més íntim del que pot semblar de bon principi. El seu plantejament com a comèdia li fa perdre aquesta intimitat en un escenari de les dimensions del Poliorama.

En una hora i quart, Xicu Masó —o si voleu, Pietro Bartolo— fa un recorregut per tot allò que envolta la crisi dels refugiats i que ell mateix anomena senzillament l'Holocaust del segle XXI.

Un musical necessari on destaquen les veus joves de Guido Balzaretti i Jana Gómez

Totes les dones que pot ser la Marta Carrasco i la seva potentíssima presència escènica traspuant emoció. Deixe-vos dur pel moviment-emoció.

La passejada en pilotes de l'emperador en el conte clàssic es transforma aquí en una participació en una desfilada de models d'última moda.

«Islàndia» és d'aquelles obres que requereixen un repartiment que estigui a l'alçada. A l'alçada del no-plantejament, a l'alçada del no-nus, a l'alçada del no-desenllaç.

Si Bernardo Atxaga beu de les fonts de la infantesa, del món ideal i de la imatgeria popular, Calixto Bieito en l'adaptació teatral fa una transcripció similar.

Ho diu el programa: "Es urgent i necessari que escoltem el metge de Lampedusa". Hi estic plenament d'acord.

Tot servit amb un circ multimèdia que passa de les rialles esbojarrades, el passeig amb bicicleta i els patinets a la tendresa d'una cançó popular de les Illes.

Una divertida i irreverent versió del clàssic de Molière. Un grat divertimento.

Opera musicalment preciosa amb una elegant posada en escena.

Una mirada força ferotge a la dicotomia de la maternitat / vida laboral, amb incidència especial amb la manca de desig maternal. Molt interessant.

Una situació que respira autenticitat, una bona reflexió sobre la humanitat o la manca de, en el nostre món.