Crítiques exprés
Speer. L’arquitectura que crea l’espai del totalitarisme
Sabeu quin aspecte hagués tingut Germania, la futura capital del món, si finalment el Tercer Reich hagués guanyat la Segona Guerra Mundial? Doncs, encara que sembli mentida, us podeu fer una bona idea de les descomunals dimensions que hagués adquirit la nova Berlín...
El coronel no tiene quien le escriba. Quan només resta menjar merda
No és estrany que Gabriel García Márquez sentís una especial feblesa per aquesta història curta que es troba sens dubte entre les seves millors creacions literàries. El que sí resulta més estrany, és que un director com ara Carlos Saura s'hagi quedat en una visió...
Canvis i transformacions en el Districte Cinquè
No és la primera vegada que el tàndem Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí s’inspiren en el singular univers barceloní dels tombants del XIX-XX: (La pajarera, La Corte del Faraón, Pinsans i Caderneres, El Dúo de la Africana (del que aquí trobarem una peça) o Assajant...
Talking Heads. La tragicòmica hora del te
Aquests caps parlants ( cap relació amb David Byrne, per cert) , formen ja part de la millor història de la BBC... que és tant com dir que ocupen un lloc d'honor a la història de la millor televisió mundial. I de fet, van tornar a obrir la boca l'any passat, quan, amb...
El bar que se tragó a todos los españoles. Aquesta sotana no m’escau gens!
Es diu Jorge, quan tenia 12 anys el van fer entrar al seminari, i ara que ha arribat a l'edat de Crist ( trenta-tres anys; us ho dic per si esteu una mica verds en temes evangèlics), ha decidit renunciar als vots sacerdotals. Quelcom no impossible ( el papa Joan XXIII...
Sandra. La nena que es va escapar de la seva ficció
Ho diu Daniela Feixas en el text de presentació de la seva obra: d'un temps ençà - de fet, des que va néixer la seva filla fa ja uns quants anys - , li provoca un rebuig visceral i generalitzat veure el paper que la violència sexual contra les dones- i especialment...
Classe
Una obra estupenda on es dignifica la figura del professor, de l'educador, tot i mostrar les dificultats i incomprensions que poden trobar en la seva tasca educativa. Els tres intèrprets estan superbs.
Sota la neu. El conte de la infància robada
Tal i com afirma Anna Llopart al text de presentació d'aquest espectacle inclòs al cicle #jotambé organitzat per la Sala Beckett, tots i totes hauríem de tenir dret a recordar sempre amb un somriure als llavis el jardí de la infantessa. Però lamentablement, de...
Classe. Un sistema educatiu massa incòmode
Ja passa sovint, això que els pares es tinguin que reunir amb el profe de la seva criatura ocupant les estretes i infantils cadires d'una aula que, vulguis o no vulguis, sempre s'acaba associant als bons o mals records escolars de la pròpia infància. Més encara si els...
Spirit of the dance
La crueltat i la duresa del que exposa no justifica un text allargat en diversos moments.
El projecte alfa
El risc que comporta enfrontar-se a «Blasted» és doble. Perquè primer pot topar amb la comoditat estable de la comunitat d'espectadors. I en segon lloc perquè exigeix dels tres intèrprets donar-ho tot
La casa en obres
Els Parking demostren la seva solvència oferint una panoràmica de les vides secretes d'alguns ciutadans anònims de Londres mentre el món tenia la mirada posada en la ciutat l'any 2005.
Mastorna
L'actriu Vicky Peña és la vella dama i en ella recau, esclar, tot el pes de l'obra perquè es fa mestressa de totes les mirades, no només de les dels espectadors sinó dels personatges.
Nou pometes té el cançoner
Josep Maria Miró i Gabriela Izcovich ens guien en un viatge cap a l'interior dels personatges. Posada en escena elegant i minimalista amb actuacions excel·lents.
En el silenci dels arbres
Un gran tour de force de Josep Maria Pou en un Moby Dick que es pot contemplar en tota la seva grandesa. Bon acompanyament d'Oscar Kapoya i Jacob Torres al servei de la funció.
Demà coneixeràs en Klein
Continua sent una «peça d'actor» que se centra en la consolidada capacitat discursiva de Lluís Homar —que els espectadors del dia a dia celebren amb aplaudiments a peu dret.
Las manos blancas no ofenden
Un relat que seria molt críptic si els espectadors d'aquest inici de segle XXI no visquessin permanentment el drama dels refugiats.
Las manos blancas no ofenden
Un conjunt d'imatges precioses des del circ, els elements audiovisuals i l'òpera que, malgrat tot, no acaben d'emocionar.
Aquests 5 anys
Allò que el guió s'endugué queda superat amb la interpretació fins al punt que un s'oblida de les tres mascotes de referència i acaba tenint la sensació que les protagonistes són les tres actrius.
El rei de la soledat
A aquestes alçades de la seva llarga trajectòria, el repte de «Cabaret» és superar les escenes parlades. La versió flaqueja en els moments teatrals, excepció feta dels solos del Mestre de Cerimònies.